Especificitats i desafiaments del massís
En el seu informe del 2007, el Grup Intergovernamental d'Experts sobre l'Evolució del Clima (GIEC) va identificar les zones muntanyoses com a espais particularment sensibles al canvi climàtic. En aquest sentit, les muntanyes actuen com a veritables "laboratoris vivents", testimonis precursors dels efectes del canvi climàtic que podran produir-se en altres territoris.
El massís dels Pirineus, entre l'oceà Atlàntic i la Mediterrània, és particularment representatiu de les principals claus climàtiques en zona de muntanya. El massís muntanyós més meridional d'Europa, ja està sotmès als estigmes d'aquests canvis radicals: el desglaç de les glaceres, la disminució del mantell de neu, l'ascensió d'espècies vegetals d'altitud, les variacions fenològiques de la vegetació, l'avançament de dates de la verema i de les collites, etc.
Per a més informació dels impactes clika aquí.
El canvi climàtic als Pirineus ja és un fet:
- escalfament de +1,1ºC des de 1900 al Sud-oest de França i al massís dels Pirineus (Météo France/ONERC, 2007);
- ascensió de 3 metres per any de les espècies vegetals en altitud entre 1971 i 1993 i de més de 64 metres per a les espècies forestals (INRA, 2008);
- precocitat de quinze dies en l'explotació de la verema de Banyuls als Pirineus Orientals des 1900 (Celler cooperatiu/ARPE, 2008);
- reducció de 10 a 15 dies del mantell de neu entre 1971 i 2008 en zones de mitja muntanya (Hospitalet, 1400 m) (Météo France, 2008);
- reducció del 85% de la superfície de les glaceres pirinenques des 1850 (Association Moraine, 2009)
En cas que es produís un augment mínim suplementari de la temperatura mitjana terrestre de 2ºC, evolució possible d'aquí a finals de segle, les accions que concerneixen el canvi climàtic han d'estar encaminades cap a la reducció de gasos amb efecte d'hivernacle i al mateix temps, cap a l'adaptació a aquests canvis inevitables.
Aquests 2 tipus d'accions s'han de dur a terme conjuntament. Un obstacle: la nostra societat no sap prevenir, no sap adaptar-se a les evolucions lentes (GIEC).
Als Pirineus, des del punt de vista més ampli de la biodiversitat, més enllà dels canvis del clima o del medi, l'èxode rural i l'evolució de les maneres d'explotació han provocat, en certs territoris, una pèrdua de diversitat biològica, paisatgística, cultural i econòmica que els torna més sensibles a l'efecte del canvi global.
La població es torna llavors vulnerable, sobretot per causa dels factors següents:
- una població que envelleix, localitzada a les vores del massís;
- la urbanització localitzada amb pics de contaminació;
- zones residencials devoradores d'energia;
- l'artificialització dels sòls lligada a les zones de gran densitat de població i a les zones turístiques;
- la urbanització de les zones de piemont i la superpoblació de les zones costaneres;
- un augment del trànsit a les zones ja molt urbanitzades;
- en general, els canvis antròpics (desforestació, artificialització dels sòls i urbanització, etc.) augmentaran la vulnerabilitat de certes zones enfront dels desastres naturals.
Avui dia, encara no hi ha la suficient informació, recopilada de manera coherent, com per, d'una banda, establir un diagnòstic del canvi climàtic sobre el conjunt de la cadena muntanyosa dels Pirineus i seguir amb precisió les evolucions, de l'altra, pensar en les estratègies que s'han d'establir per adaptar-se. Però la clau és aquí, per als Pirineus, per al futur dels seus ecosistemes i el de les seves poblacions.
El clima: avui i demà
Les perspectives d'evolució de les temperatures situen al massís dels Pirineus entre els territoris més sensibles a l'evolució del canvi climàtic. Mentre que les temperatures nacionals han augmentat 0,9ºC en un segle, al massís pirinenc han registrat un augment de 1,1ºC durant el mateix període (Météo France / ONERC, 2007).
Segons les perspectives del GIEC (GIEC 2007), la temperatura mitjana del planeta augmentaria entre 1,4 i 5,8ºC durant el període 1990-2100. Als Pirineus, segons l'Institut Nacional de Meteorologia (AEMET, Espanya; 2008), la temperatura augmentarà de 4,5 al 2100, sobretot durant els períodes hivernals.
A finals del segle 21, l'escalfament podria arribar 2,7ºC de mitjana (Levrault et al. 2010) [1], amb un augment del nombre de dies calorosos (> 20 dies) i de la radiació global (+10 W / m² / any) i una reducció del nombre de dies de gel tardor (Terray, 2010) [1].
En el cas de les precipitacions, les previsions dels models climatològics són molt menys segures que les referides a les temperatures. Segons l'escenari A1B del GIEC, els canvis en precipitacions esperats per a finals de segle seran d'una disminució de 25 mm/any, amb un contrast estacional marcat en el qual les precipitacions primaverals i estivals disminueixen en el conjunt del territori i de forma més aguda al sud de França (Terray et al. 2010), amb disminucions que podrien variar entre el 30 i el 40% (una de les disminucions més importants del cúmul anual de precipitacions). Segons els mètodes de regionalització del model Arpege de Météo-France, la disminució de la pluviometria serà més destacable en el Sud-oest de França a partir del 2050 (Itier, 2010).
Sobre el pla hídric, els canvis previstos faran front a una doble problemàtica: l'oferta (precipitació, P) i la demanda de la coberta vegetal (evapotranspiració, ET0). L'augment del cúmul anual de ET0 és de 0,5 a 0,6 mm per dia de l'actualitat al 2100. La concomitància de la reducció de pluges i l'augment de l'evapotranspiració comportarà una degradació marcada del dèficit hídric climàtic anual (P-ET0); accentuat amb vista al 2070-2100 (Levrault et al, 2010) [1].
Un perfil pirinenc compartit presenta un primer estat de les característiques i claus principals del massís (socials, econòmiques i mediambientals) enfront del canvi climàtic.
Per a més informació sobre les principals desafiaments del massís i sobre els impactes observats als Pirineus, descarregueu el fullet de l'Observatori.
Fonts:
